La Doma de La Garriga i el seu Comunidor
La Doma, és un conjunt romànico-gòtic envoltat per una tanca que la configura com a església-fortalesa amb murs de protecció. Està format per l'antiga església parroquial de Sant Esteve de La Garriga, la domeria i el cementiri. L'església és un edifici de planta rectangular de tres naus sense absis. La primera referència documental la trobem al segle X. L'església era servida per tres domers, d'on deriva el seu nom. “Domer” és un càrrec eclesiàstic existent en algunes esglésies i es diferenciaven per oficialitzar la missa cantada.
A l´extrem sud-oest de les edificacions , roman una construcció peculiar anomenada comunidor, del segle XVI, que és de planta quadrada i coberta sobre pilastres.
.
|
|
|
|
La "cacera de bruixes". Entre el 1450 i el 1750 es va produir a Europa el fenomen conegut com la cacera de bruixes. Les víctimes van ser majoritàriament dones, grans, pobres i analfabetes que vivien soles i al camp. Repressentaven la branca més feble de la societat, i aquest va ser el principal motiu per que la majoria de procesos fossin contra dones. Van ser acusades per participar en una secta universal presidida pel dimoni, com ho defineix el professior de la Universitat de Barcelona, Agustí Alcoverro. També se les atribuía l´utilització de poders malèfics per provocar la destrucció de les collites, mitjançant aiguats, calamarsades i boires, i per fer malaltir als animals.
És a partir del segle XIII quan l'escenari a Europa amb la desfeta de les Croades va provocar que la població cristiana comencés a perdre d'alguna forma la fe en Déu. El Vell Continent es sumergeix en una atmòsfera carregada de superstició, originant-se des d´aquell moment les primeres arrels d´una intensa animadversió contra les que definiren com a bruixes.
La bruixeria no només va considerar-se com un poder ocult de mals auguris i morts, si no que també va suposar l´expressió del terror d´una societat que va viure uns terribles segles de foscor i de fam, on s´anhelaven explicacions per les desgràcies de l´època. No obstant, no va ser fins l'Edat Mitjana, a mitjans del segle XV, quan realment es començà el que s´ha denominat com la Cacera de Bruixes.
Les bruixes a Catalunya i al Vallès. L´any 1617 va ser conegut com l´any del diluvi, ja que es produiren molts aiguats, i un gran nombre de rius van sortir de mare; els seus efectes van ser enormes tant al camp com a les ciutats: cases, ponts i molins ensorrats. Les culpables a les que se´ls va atribuir els temporals van ser les assenyalades como abruixes.
A Catalunya, entre els anys 1616 – 1622, es va produir una intensa cacera de bruixes per part de les autoritats civils, i no de les inquisitorials, les quals van deixar de perseguir a les bruixes arran del procés de Zagarramurdi al 1614, on e l ´Inquisidor Alonso de Zalazar, conegut com l´advocat de les bruixes, va arribar a la conclusió que no existía cap relació entre les persones processades i el diable.
Al 1619, Margarida Codonyera, de la Garriga, és engarjolada i acusada de bruixa. Aquest fet va iniciar una demencial cacera que va entelar tot el Vallès. Es produir una espiral de persecucions, tortures i fanatisme generada per les paraules de la Margarida que, sota tortura, va engegar un reguitzell de noms: l’estigma "bruixeria" començava a estendre’s i ja res el podia aturar. Avisats pel consistori garriguenc, els batlles de poblacions veïnes enviaren representants per fer-se càrrec de perseguir les dones acusades per Margarida Margarita Codonyera; havia “desenveritat” set calderines, que van ser jutjades com les bruixes de Can Camp de Caldes de Montbui. Confessaren la perpetració de rituals on dansaven el ball rodò al voltant una foguera per venerar el diable i invocar a les fortes tormentes per fer mal bé les collites.
¿Qué és un comunidor?. Habitualment edificat a indrets elevats, és una construcció a quatre vents, bastides al costat de les esglésies, com a petits edificis de pedra de planta quadrada, majoritàriament.
Les bruixes i els bruixots, servidors del dimoni, actuaven en nom del Mal, provocant la devastació amb les seves tempestes. Si les bruixes amb els seus encanteris i ciència oculta representen el Mal, els comunidors són un recurs per defersar-se.
Per tant, en principi, els comunidors es van construir per què els capellans portessin a terme els anomenats rituals de comunir, és a dir, conjurar i exorcitzar una circumstància que en aquells temps terroritzava la població: el mal temps (calamarses, tempestes, temporals, inundacions, sequeres)
Oracions tipus: “Et comuneixo, tempestat malvada i poderosa, en nom del Pare i del Fill i de l´Esperit Sant. Escolta, negra tempestat, Crist venç, Crist regna, Crist impera”
A la publicació La Bruixa Catalana es llegeix “Segons el poble, els mals principals que resultin de les reunions de bruixes són: el mal temps, les tempestes i les pedregades”.
L´existència d´aquests edificis petits i senzills ha de llegir-se a la llum d´una certa conducta que, si avui sembla el resultat de creences populars i supersticions, aleshores representava una realitat molt arrelada en la societat rural.
Tot succeïa de manera molt ràpida: advertir el perill, el sacerdot es preocupava que les campanes de l´església toquessin a bon temps per allunyar els maleficis de les bruixes. Si l´acció de les campanes no era suficient, la comunitat disposava del comunidor per continuar lluitant, amb un ceremonial que preveia exorcismes i conjurs contra el mal temps.
*La rondalla de la bruixa Maria Meta-Campanera de La Garriga. Un veí de La Garriga, ben aprop del Serrat, em va explicar una rondalla. Un dia de mal temps en els segles medievals, a la mateixa demarcació, uns carreters que s´enfilaven per un dels boscosos senders van trobar-se sota la tempesta, a una dona que recargolada al terra, es retorçava com si el pitjors dels mals de panxa li estigués enverinant. Quan els homes es van apropar a ella, la van reconeixer de seguida. Era la Maria Meta-Campanera. Llavors, li van preguntar: Què et fa tant de mal? Què fas tota sola, sense aixopluc i aquí tirada. I ella respongué enrabiada de dolor: ¡Atureu les campanes de l´església que no paren de sonar!
Visita a la Doma (7/abril/2013)
La Maria i en Toni Figuerola, masovers de la Doma, em van explicar algunes històries relacionades amb el conjunt religiòs. Ells viuen a una caseta a pocs metres del mur que limita el recinte fortificat (estructurat amb almenes i emprat en èpoques passades com a muralla de defensa). Em confessaren, convençuts, que no tenien cap por de viure a la vora d´un cementiri, ja que si havíen de tenir por d´algú, era dels vius.
|
|
|
|
*La història del noi del Xiprer. Davant la mateixa porta d´accés de l´església de Sant Esteve, s´alça un majestuós xiprer centenari de capçada densa i 2,30 metres de circumferència de tronc. Segons la tradició cristiana, aquest exemplar d´arbre es planta als cementiris , perque ajuden a les ánimes a trobar el camí cap el cel.
Al costat del xiprer hi ha una placa commemorativa que diu: "Si l´arbre mira el cel és perquè té fortes les arrels a la terrra: Josep Mauri (1912-1967). L´estimava com una veu de pregària. La Garriga. Octubre de 2007".
|
|
Durant la Guerra Civil, diuen, que un jove de diset o potser, divuit anys, va amagar-se uns quants mesos dins de la mateixa capçada de l´espectacular arbre, fugint de les tropes franquistes. El pare del xicot el visitava amb freqüència per portar-li queviures. Sense baixar de l´arbre, el jove s´ajudava d´una corda per apropar-se el menjar. D´aquesta forma, el noi va sobreviure.
|
|
*La llegenda de la Dona de Blanc. Ronda una arquetípica llegenda d´una dona vestida de blanc que per les nits passeja pel cementiri. Els masovers, mentre m´ho comentaven se´n reien, ja que vivint allà, mai havien vist res semblant.
*El cementiri romà soterrat. Troballa arqueològica d´un cementiri datat entre el segle V i VIII, hipotèticament d´origen romà, al subsòl exterior del recinte de la Doma. Actualment, es poden apreciar restes petris d´algun d´aquests sepulcros. No obstant, això, no hi ha cap documentació escrita que ho provi.
|
|
*Sobre els murs de l´esglèsia hi ha traçat un rellotge solar fet amb sang de bou.
|
|
El conjunt arquitectònic es troba en unes malmeses condicions, amb l´antiga domeria mig ensorrada, el campanar i el comunidor en deplorables condicions i la mateixa esglèsia molt deteriorada. Els masovers desitjarien que el consistori municipal es pogués fer càrrec de la seva restauració, a més d´incloure l´històric espai dins de les rutes turístiques de visita que promociona.
|
|
Fonaments de l´esglèsia sobre l´ús dels comunidors.
Des de la pròpia esglèsia no es parla tant d´una lluita contra els encanteris de les bruixes. Des de temps remots, els temporals han atemorit als avantpassats, especialment en aquells indrets on la relació amb la natura i els seus efectes, hi és més present. Salvar el bestiar, la collita i la pròpia llar, com a conseqüencia de l´arribada inoportuna d´una forta tempesta o forta ventada ha sigut un fet ben dolorós. La pèrdua de la collita suposava pel pagés, moltes vegades, més que un dany puntual i aïllat, ja que podia significar fam per a tot l´any i per a tothom. Per això, al llarg del temps, una barreja de coctums, rituals i imploracions paganes i religioses es van anar combinant per tal d´aturar, afleblir, desfer o allunyar les perilloses tempestes.
Al nord d´Europa encara hi ha el costum de posar pedres punxegudes o destrals a les finestres per tallar la furia del mal temps. Una altra fòrmula emprada per contraposar el Mal, era col.locar a les finestres ganivets en forma de creu per allunyar les bruixes i bruixots.
La intervenció del clergat, ministres de Dèu a la terra, complementant aquestes imploracions, es va anar formalitzant, potser en un intent de canalitzar aquesta por i portar pel bon camí tot un seguit de pràctiques paganes que el poble, des de temps ancestrals, havia anat utilitzant.
A partir del segle XVI, els bisbes comencen a donar instruccions als sacerdots per l´exercici de ceremònies i per tal de que les esglésies es proveïssin de comunidors, on es diu que l´exorcisme es devia de fer en el lloc acostumat, en el lloc més convenient i oportú, en el campanar o en el cementiri, però no a la mateixa església, sinó en un indret on es veiessin els quatre punts cardinals, els quatre vents, per poder encarar-se directament al cor de la tempesta
Altres comunidors vallesans:
Comunidor del campanar de l'església de Sant Fèlix de Sabadell
Comunidor de Sant Esteve de la Costa de Montseny
Comunidor de Sant Pere de Bertí - Sant Quirze de Safaja
Comunidor -torre de Sant Cebrià de Valldoreix
Comunidor de Sant Esteve de Palaudàries de Lliçà d'Amunt
Referències i extractes:
- Els comunidors a Catalunya. Intent d´inventari – Josep Arisa i Lolas
- Comunidors, creus de terme, campanars, metereologia popular i bruixes – Articles Ludovica Colussi
- La cacera de bruixes – Agustí Alcoverro
___
