Bruixes i Dimonis: topònims al Vallès
El profund abast de la superstició bruixeril a Catalunya i els suposats rituals pagans celebrats a la clandestinitat per les dones assenyalades, que sota tortura confessaren la veneració al Diable mentre dansaven el ball rodó al voltant d’una foguera, provocà tot un reguitzell de topònims i denominacions, sobretot a l’àmbit rural, identificant accidents geogràfics i altres indrets com fonts, ponts, gorgs, pous, torrents, salts d’aigua, sots, canals, passos i camins, cases, arbres, roques i menhirs. Al Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya són minses les referències relacionades amb les bruixes d’una forma oficialitzada. Tanmateix, l´Oficina d’Onomàstica de Catalunya adverteix que els nombrosos apel.latius originats i consagrats per la tradició popular, a l’àmbit de la microtoponímia, són igualment acceptats, representant una forma «genuïna i correcta».
Per altra banda, la lluita als pobles enfront les malignes accions del dimoni i les seves serventes, es focalitzava als comunidors; unes senzilles construccions de pedra, obertes als quatre vents i annexes a les esglésies, que servien per conjurar, desconjurar o esconxugar els mals que assetjaven les terres, majoritàriament en forma de temporals, inundacions i sequeres. Aquestes edificacions, freqüentment quadrangulars i de vegades, incorporant una creu, eren utilitzades pels sacerdots recitant pregàries enfront el mal temps. A la publicació La Bruixa catalana es llegeix: «Segons el poble, els mals principals que resulti de les reunions de bruixes són: el mal temps, les tempestats i les pedregades».
A les comarques vallesanes, epicentre de la persecució de bruixes al territori durant el segle XVII, existeixen nombroses localitzacions amb noms relacionats:
El comunidor de Sant Martí del Congost, estructurat per una glorieta i quatre pilars, és una construcció unida a la mateixa església del municipi d’Aiguafreda, fundada per la filla de Guifré el Pelós. La seva llegenda conta que quan amenaçava calamarsa, hom sentia la campana del temple mentre el capellà conjurava amb oracions el mal temps provocat per les bruixes. Al mateix terme s’ubiquen el Pou de les Bruixes i la Font de Can Banyeta; sobrenom que la cultura popular atribueix al banyut dimoni.
El Call de les Bruixes i el Pla de les Forques, on es penjaven a lladres i bruixes, es localitzen al terme de Castellterçol.
La Plaça de les Bruixes de Bigues és un turó situat als Cingles de Bertí, on corria el rumor que les diabòliques fetilleres arribaven volant per conspirar contra la comarca, elaborant metzines i així, fer mal bé els torrents i rierols. No massa lluny brolla la deu d´origen natural de la Font de l’Infern.
Els consells municipals de Caldes de Montbui cridaven als anomenats caçadors de bruixes per identificar-les. Emprant tortures, les encausades confessaren rituals a Can Camp (Puig Aguilar), on deien ballar sobre les roques del turó, al so d’un tamborí i d’una flauta de canya, venerant al dimoni i llençant encanteris per produir pedregades. Puig Domí reserva un paratge assenyalat com Les Forques, on varen penjar vàries d’aquelles bruixes calderines ajusticiades. Al Pla d’en Gorg és conserva el Salt de les Bruixes, i ben a prop del Passeig del Remei es desenterrà, recentment, el brollador natural d’aigua no controlada de la Font del Dimoni.
|
|
El Sot de les Bruixes, referenciat a la Contalla d´en Pareres, és un llegendari indret de Campins.
El text Noms i Llocs de Canovelles és un compendi que recull la casa de Can Banyeta i la del Dimoni Petit; on va anar a viure el fill petit de cal Dimoni de Santa Eulàlia de Ronçana quan es va casar amb una noia de Canovelles.
A Cardedeu, llindant amb el terme de Llinars, es conserva el dolmen de Pins Rosers; designat per la mitologia popular com les Pedres del Diable. I al torrent de Can Pelegrí s´hi troba el Pont de les Bruixes.
Entre els abundant gorgs o pélags de Castellar del Vallès es distingeix el Gorg del Diable.
El Sot i el Torrent de l´Infern, d’on emergeix la Font del Caçadors, són dos accidents geogràfics fluvials de la demarcació de Cerdanyola.
A la part llevantina del massís del Montseny se situa Fogars de Montclús; municipi que alberga un comunidor d´obra pública del segle XVII i un recorregut orbicular encimbellat al seu inici pel Turó de l´Home i conegut com el Sot de l´Infern.
El Gorg Negre de Gualba diuen que va ser habitat per bruixes i bruixots, suposats causants dels temporals de l’àrea. El rector de la població va posar fi al mal temps obligant als assenyalats a viure lligats al fons de l'aigua, on també es banyava el diable, i manà clavar una creu a la muntanya on es formaven els foscos núvols. A sobre del mateix Gorg emana el poc accessible Salt del Diable.
El Gorg de l'Infern, al terme municipal de Granera, és una fonda bassa fluvial localitzada a la Vall del Torrent de la Riera, a llevant del Serrat de les Puces
El president del municipi de Granollers va ser informat de la presència de bruixes, procedint a la condemna de sis dones que foren penjades entre 1619 i 1620. La Pedra de l'Encant, col.locada a la plaça de la Porxada, guarda una llegenda on s’explica que quan processaven junt a la Pedra a la dona marcada, la llençaven a l’aigua lligada: si no s’enfonsava, l´executavem, per ser cosa del diable. I si s’ofegava, era pel fet de ser bruixa.
|
|
Entre les escasses referències a la bibliografia local de La Roca del Vallès de fonts d’aigua natural, destaca l’anomenada Font de la Bruixa.
A l'extrem sud-oest de l'antiga església parroquial de Sant Esteve de la Garriga, dins del conjunt romànico-gòtic anomenat La Doma, roman un comunidor, també del segle XVI, de planta quadrada i coberta sobre pilastres.
|
|
Al segle XVIII es construí una torre-comunidor sobre la façana de ponent de església de Sant Esteve de Palaudàries de Lliçà d´Amunt, des d’on el rector beneïa les collites i conjurava les tempestes.
|
|
El Forat de les Bruixes de Martorelles és un coll geogràfic que separa el municipi amb Montcada.
A Matadepera, el Canal de les Bruixes és un camí rural que uneix amb Can Pobla. La gent de la població va difondre una llegenda sobre bruixes per advertir a les dones que volien travessar la muntanya, pel perill que suposava el constant assetjament de bandolers.
El Passatge del Safareig de les Bruixes de Montornés del Vallès és una de les poques via urbanes relacionades a les comarques vallesanes.
L’església romànica de Sant Esteve de la Costa del Montseny, disposa d’un campanar de sostre piramidal i un comunidor construït al 1680.
A l´Espai Protegit Natural de Gàllecs, a l´àrea de Mollet del Vallès, el Torrent dels Diablons s’oculta dins l’entorn de boscos de plataners.
La Pedra del Diable o de Llinàs és un menhir originari a peu del vessant sud-oest del turó de les Tres Creus, però emplaçat a l’actualitat en el vestíbul del Museu Municipal de Montmeló. Conté un gravat formant una mena de 3 a l’inrevés.
La Pedra del Diable o Serrada s’hi troba traslladada al pati del CEIP Pau Vila de Parets del Vallès. Homenatjant el menhir, localitzem en el mateix terme l´Avinguda de La Pedra del Diable.
El Menhir de Pedra Llarga o Pedra de l´Infern de Palau-Solità i Plegamans, està situat al marge esquerre de la plana al•luvial de la riera de Caldes, just al davant de l’aiguabarreig amb la riera de Sentmenat.
|
|
A Polinyà roman l’arbre denominat l´Alzina de les Bruixes, representant un punt de pas d’una ruta de senderisme habitual.
A la ciutat de Sabadell s´alça el Comunidor del campanar de l’església de Sant Fèlix, ubicada al centre del municipi.
Anomenen Cal Dimoni a una casa del barri del Rieral de Santa Eulàlia de la Ronçana.
El Pas de les Bruixes de Santa Maria de Martorelles, al Parc Serralada de Marina, enllaça el Vallès amb el Maresme.
Al terme municipal de Sant Cugat del Vallès és distingeix una edificació de tipus eclèctic amb simbologia esotèrica com làpides, signes zodiacals i escenes cristianes, que diuen la Casa de les Bruixes.
El Turó d´en Pou d’en Cuc de Sant Pere de Vilamajor es protagonista a La llegenda del Pou del Diable, on s’atribueix un nom esotèric al Pou d´en Besa. Al terme, a més a més, hi trobem la Torre del Comunidor de Vilamajor de l´esglèsia de Sant Pere.
Als voltants de Sant Quirze de Safaja, a l’església de Sant Pere de Bertí, hi ha un campanar formant un comunidor, on va haver-hi quatre campanes destruïdes al 1936.
A l’àrea muntanyosa de Tagamanent creua el Serrat de les Bruixes.
A Terrassa s’instaurà una llei que permetia castigar bruixes. Cinc dones van ser acusades i finalment penjades al 1619. A la part nord del Torrent de Vallparadís, lloc de celebració d’aquelarres segons la mitologia popular, ubiquem el Torrent de les Bruixes.
El Coll i Era i Pic de les Bruixes de Vacarisses són accidentes geogràfics del Parc Natural de Montserrat considerats localitzacions llegendàries de reunions bruixerils.
A l’àrea de Valldoreix, junt el campanar de l’església, hi ha el Comunidor de la torre de Sant Cebrià.
Al Parc Natural del Montnegre i el Corredor trobem el mil.lenari dolmen de Pedra Gentil de Vallgorguina. El topònim gentil indica que en temps ancestrals el monument megalític va ser objecte de cultes no cristians considerats pagans.
|
|
El Pla de les Bruixes, localitzat a la mateixa demarcació, és considerat un altre punt de festes malignes. La tradició popular afirma que a les profunditats d'una cova del Pla fou trobada una verge bruna, Santa Maria de Goscons, que desaparegué amb el pas de les tropes napoleòniques.
A Vilanova del Vallès emana la Font de les Encantades. I a la ruta prehistòrica de Cèllecs, roman una pedra de granit batejada com la Roca Foradada; escenari de rituals de culte i aquelarres de bruixes.
