Bruixes al Vallès: la cacera

          Podríem definir el terme BRUIXA com  la persona a qui se li atribueix la capacitat intrínseca de provocar una agressió màgica. Partint d'aquesta sobrenatural definició podem comprendre la barbàrie que es va produir als segles passats amb els homes, i sobre tot les dones assenyalades. No es coneix amb certesa l´origen de la  bruixeria , però la seva existència es produeix des d’èpoques prehistòriques fins a l´actualitat. El terme BRUIXA ja apareix reflectit a les escriptures bíbliques. L'Èxode 22,18 ens diu “A la bruixa no deixaràs que visqui".

És a partir del segle XIII quan l'escenari a Europa amb la desfeta de les Croades va provocar que la població cristiana comencés a perdre d'alguna forma la fe en Déu. El Vell Continent es sumergeix en una atmòsfera carregada de superstició, originant-se des d´aquell moment les primeres arrels d´una intensa animadversió contra les que definiren com a bruixes.

La bruixeria no només va considerar-se com un poder ocult de mals auguris i morts, si no que també va suposar l´expressió del terror d´una societat que va viure uns terribles segles de foscor i de fam, on s´anhelaven explicacions per les desgràcies de l´època. No obstant, no va ser fins  l'Edat Mitjana, a mitjans del segle XV, quan realment es començà el que s´ha denominat com la Cacera de Bruixes.

Els acusats eren processats per hipotètiques activitats bruixerils, sent interrogats, torturats i finalment, alguns, penjats a la forca o cremats a la foguera . El número de processos avui dia és impossible de constatar amb certesa degut a que bona part de les actuacions judicials es produïren a l´àmbit local on no s´ha conservat documentació al respecte. Tot i així, es creu que a Europa foren més de cent mil les persones processades i més de seixanta mil les executades. A Catalunya, encara que l´absència documental es similar, es parla de que les víctimes oscil.laren entre quatrecentes i mil.

A la península ibèrica, comparativament amb la resta de continent, la magnitut d´encausats va ser molt inferior. A més a més, el cèlebre procés de Zugarramurdi (Logronyo, 1610), on s´ajusticiaren a vintinou bruixes i bruixots, sent sis condemnats a mort, va suposar un punt d´inflexió. Al tribunal inquisitorial assignat al cas es va incorporar al que anomenaren l´advocat de les bruixes, el lletrat Alonso de Zalazar Trias, que es va dedicar a interrogar a tot aquell que fos sospitós. Va arribar a la conclusió que la suposada vinculació de les persones processades amb el diable no estava provada, aconseguint al 1614 que la mateixa Inquisició decidís aturar tots els casos pendents. Tot i així, a Catalunya i Aragò a partir d´aquell moment i fora del control de l´Inquisició, va originar-se per part dels tribunals locals un fort període de persecucions i processos contra les bruixes,  sobretot entre 1616 i 1622.

El primer document jurídic que coneixem a Catalunya denunciant l'existència de bruixes es produeix al s.XV a la Vall d'Àneu, al Pirineu, sent un dels textos jurídics al respecte més antics d'Europa. A posteriori, els actes contra bruixes proliferaren, sent inclòs més dures les condemnes a les poblacions rurals que a la mateixa Barcelona capital, on els castics solíen ser treballs socials.

L'estereotip de bruixa era el d'una dona pobre, veïna del poble i amb vida de camp, usualment marginada, representant la branca més feble de la societat. Aquest va ser el motiu principal de que el noranta per cent de les condemnades fossin dones. Per altra banda, s´assenyalaren com a bruixes a un gran nombre de dones procedents de la forta inmigració produïda del sud de França.

Van sorgir els anomenats caçadors de bruixes o "salutadors". Aquests asseguraven poder identificar les bruixes amb peculiars tècniques com per exemple, ruixar amb aigua beneïda sobre l'esquena de la dona acusada, descobrint amb aquest mètode senyals que només ells presumptament podíen localitzar. Jaume Font i Cosme Solé varen ser famosos i respectats com a veritables caçadors de bruixes al territori català, els quals afirmaren posseir la capacitat de trobar marques en el cos de les malèfiques dones.

Al Vallès Oriental el primer encausat es produí al maig de 1619, quan al municipi de La Garriga és condemnà a una dona per la pràctica d´activitats esotèriques.

El bisbe municipal se´n va encarregar de difondre personalment per tot l'entorn vallesà del perill que suposava la presència d´aquestes dones maleïdes pel diable. A aquest mateix mes es produí un segon procés al poble de Montseny.
 

També a l´any 1619 van ser jutjades les conegudes bruixes de Can Camp de Caldes de Montbui. Sotmeses a tortura, confessaren la perpetració de rituals on dansaven el ball rodò  al voltant una foguera per venerar el diable i invocar  a les fortes tormentes per fer mal bé les collites. La tradició popular parla a més a més d´una llegenda que explica que les aigües termals amb propietats regeneradores d´energia i dermatològiques que brollen a setanta cinc graus al subsòl de Caldes,  s´originaren per la magia d´aquestes bruixes que s´aplegaven en torn la Font del Lleó al centre del poble.

El president del municipi de Granollers va ser informat dels fets esdevinguts a Caldes, i conseqüentment va condemnar a sis dones de la seva demarcació. La plaça que coneguem avui com La Porxada va ser testimoni d´ajusticiats per pràctiques de bruixeria.

Al Vallès Occidental també coneixem processaments com foren els de la cacera de bruixes de Terrassa, al mateix 1619, el de  Setmentat, o els de Sabadell, al 1620, on Juana Sol i Guilleoma Roberta Gabacho foren torturades per després ser jutjades per bruixeria.

L´emplaçament tel.lúric vallesà referent d´aquelarres, celebracions de bruixes i rituals clandestins, tant en el passat com avui dia, és sense dubte un monument megalític d´origen funerari format per set lloses verticals i una que fa de sostre anomenat dolmen de Pedra Gentil de Vallgorguina,  reflexat a la literatura per diferents autors, com per exemple l´escriptor Joan Amades a inicis del segle XX.

Per altra banda, és destacable una hipòtesi plantejada per alguns autors, com l´escriptor català Jordi Bilbeny, que vincularia l'origen  de la sardana amb el ball va rodó dels aquelarres, a partir d´antigues normatives de l´època on s´establia que la que ara és la dansa tradicional catalana es tractava d´un ball fora de la llei catòlica i de la seva moral.  La teoria també es recolza en proves  estretes de l´art i la literatura, com és el llibre de Cels Gomis, La Bruixa Catalana (s.XIX), on es tracta la conexió de les dues danses,  el volum de Caro Baroja, Las Brujas y su mundo (s.XX), on es descriu els balls en cercle de les bruixes, o com una xilografia de 1720 anomenada Les Bruixes ballant al sabbat amb els dimonis (1), on quatre dones practiquen el ball rodò agafades de les mans  amb quatre dimonis.

(1)