Tagamanent i la llegenda del "nen amagat"
En el turó de Tagamanent trobem una església i les ruïnes d'un castell. L'església de Santa Maria, va ser citada per primera vegada l'any 993. Des del segle XVI figura com a parròquia, considerant-se a la vegada, santuari marià. A principis del segle XIX va patir les conseqüències de l'abandonament. L'any 1986 l'edifici que consta de dues naus laterals i un campanar, va ser restaurat.
El castell de Tagamanent, construït a la vora de l'església, va ser una edificació medieval de l'any 945, i centre estratègic de vigilància de la Vall del Congost, ruta que connectava el Vallès amb Osona. La fortalesa va passar a ser propietat de la família Montbui al segle XV i, posteriorment, al llinatge dels Rocabertí. L'any 1269 va ser recuperat per Jaume I, assignat-lo com castell real ... "
La llegenda del Nen Amagat
"En època medieval, els senyors feudals realitzaven unes horripilants pràctiques que van marcar per sempre la intrahistòria de la construcció. Quan les mares donaven a llum als seus fills i aquests naixien amb defectes físics o malalties cròniques incurables, els escometien el pitjor dels càstigs possibles fins dur-los a la mort. La brutal costum perpetrada pels nobles, consistia en enterrar vius als nadons dins de la fortificació, tapiats darrere de les parets del castell. L´espantosa llegenda que ha arribat fins als nostres temps, narra que encara avui és possible sentir entre les escasses ruïnes que queden en peu, els xiscles i plors dels nens que van ser sepultats en vida darrere dels murs. No obstant això, no hi ha cap document real que pugui provar amb certesa la veracitat d'aquesta terrible història ..."
El turó amaga una altra llegenda...
La Llegenda de Tagamanent
"Un dels comtes que visqueren al castell durant l'Edat Mitjana, el nom del qual no esmentaré degut a que el seu llinatge arriba fins als nostres dies, trobant-se instal·lat al castell després d'haver-lo heretat, resolgué que només li restava contreure matrimoni per tal d'ampliar les seves possessions i tenir un hereu.
Per a un noble com ell, ric, amb possessions i bones influències, trobar una dona adequada per a casar-se no comportà cap problema i, d'entre les pretendents, escollí la més bella de les set filles d'un noble de la zona d'Osona, la qual tenia una bona dot que el permetria augmentar la seva riquesa.
Nou mesos després dels desposoris el castell estava molt ben abillat i els servents il·lusionats per rebre el que en el futur seria el seu nou senyor quan, enmig d'aquesta expectació, el comte amb rostre ombrívol sortí de l'alcova on es trobava amb la seva dona i anuncià que el part s'havia complicat i que tant mare com fill havien deixat la vida. Darrere d'aquest anunci, que entristí fins a fer plorar tots els seus servents, demanà que el deixessin sol al castell durant una setmana per tal de permetre'l guardar el dol durant aquest temps; els servents, obedients, abandonaren el castell i foren a viure a les masies del voltant.
Però l'anunci del comte era mentida, doncs la seva esposa es trobava en un perfecte estat de salut amb el seu nadó als braços el qual també era sa, però havia nascut amb una deformitat, amb els braços més curts del que és habitual.
El comte, considerant aquesta deformitat culpa de la mare i una ofensa d'aquesta al seu honor, quan tothom hagué eixit del castell s'apropà a ella, que gronxava el seu fill a les seves mans i al qual estimava com una mare ha de d'estimar el seu fill tot i la seva deformitat, i començà a colpejar-la atribuint-li les culpes.
Quan la noia estigué coberta de sang, el comte la prengué pels cabells junt amb el seu fill i els tancà ambdós al calabós, amb la intenció de deixar-los morir de fam.
Durant tres dies i tres nits ressonaren pel castell els sanglots de la mare, demanant clemència, i del fill, famolenc, transcorreguts els quals cessaren d'escoltar-se els d'aquest últim i quedaren únicament els de la mare durant uns altres tres dies més, apagant-se a la fi.
En aquest temps el comte havia cavat dues tombes que omplí amb roba i, quan després d'una setmana de la seva anada tornaren els servents, es celebraren els oficis prenent les tombes falses com a vertaderes.
Un cop hagués transcorregut el temps de dol, el comte cercà una nova esposa, doncs anhelava tenir descendència i, un cop més, no li fou difícil trobar-la, contraient matrimoni aquest cop amb una noble de la zona del Vallès, ja que també desitjava augmentar les seves riqueses.
Però tornà a succeir, el seu nou fill nasqué deforme, aquest cop amb les cames curtes, de manera que el comte tornà a realitzar el mateix procediment que la vegada anterior, amb la diferència de que aquest cop matà la seva muller a cops i, per tant, únicament s'escoltaren els plors del nadó tancat al calabós durant un parell de dies.
Durant aquest temps, a més de cavar dues noves tombes i sentir-se aclaparat pels remordiments fins al punt de deixar anar crits esfereïdors, el comte passà moltes hores a l'església, resant, però no a Déu, en el qual ja no creia després d'haver rebut d'ell dos fills deformes, sinó al Diable, pregant-li que li donés bona descendència.
En el mateix moment de la nit en el que el seu segon fill expirà, un vent gèlid recorregué l'església i el comte, estremint-se, es girà i veié una fosca silueta retallada contra la llum de la Lluna. Quan sortí de l'església i s'encarà amb el visitant, el mateix Diable prometé donar-li un infant sa si prenia com a esposa la primera dona que veiés des d'aquell moment; el comte, desesperat per tenir descendència, acceptà
Succeí que la primera dona que el comte veié fou una vella serventa, la primera en tornar al castell per ocupar-se d'ell, però el comte, fastiguejat només del pensament de mantenir relacions amb ella, es digué a si mateix per tal de convèncer-se que aquella no era una dona al seu nivell. Emperò, després d'ella veié una jove i bella camperola amb la qual decidí casar-s'hi el més aviat possible, tot i que encara durava el dol per la mort de la seva segona esposa.
Els seus familiars li demanaren que guardés aquest dol i que no rebaixés el seu honor, però el comte desatengué aquests consells, pensant només en l'única possibilitat que tenia d'obtenir una descendència decent, tal i com li havia assegurat el Diable.
Nou mesos després del casament al qual no acudí cap membre de la família comtal, la nova esposa donà a llum, però no és que el nen nasqués amb els braços curts, és que en nasqué sense i amb una creu invertida gravada al pit. El comte, enfurismat amb el Diable i embogit, prengué el nadó pels peus i a plena llum del dia i sota l'atenta mirada dels servents començà a colpejar amb el nadó les parets de l'església on havia tancat el tracte amb el Diable, fins que el nen no fou més que una massa informe de sang, carn i ossos a les seves mans, i el llençà davant de la porta del calabós per després llençar-se ell mateix sobre la seva espasa.
Els servents, que durant llarg temps havien escoltat plors de nadons, entraren al calabós i trobaren els cadàvers que el comte no s'havia atrevit a retirar i, després, descobriren també les tombes buides; comprenent el que havia succeït decidiren abandonar el lloc.
Des de llavors la zona ha estat deshabitada, doncs es considerava que el lloc estava maleit i, encara que les masies properes s'habitin durant el dia, a les nits queden desertes, ja que diuen que per les nits s'escolten els plors de les mares desesperades, dels nadons famolencs i del comte boig.
Aquesta història és un altre exemple de que sempre s'han de complir els tractes, encara que sigui amb el Diable, perquè sinó l'engany es torna contra un mateix i les conseqüències són funestes.
Per acabar, els servents que abandonaren el castell per a poder referir-se a ell sense que se sabés d'on provenien i per a que no caigués en l'oblit el que havia succeït, decidiren anomenar-lo “nen amagat” al revés, és a dir, Tagamanen, on se li afegí amb el temps una t final per sonoritat fonètica."
__
Desvelan el misterio del castillo de Tagamanent
Unos trabajos dan credibilidad a la hipótesis que el castillo está enmascarado en las paredes de la iglesia de Santa Maria
Los trabajos que ha puesto en marcha la Diputació de Barcelona en el Turó de Tagamanent para recuperar el conjunto monumental han abierto la puerta a la hipótesis que el castillo de Tagamanent, de localización desconocida, podría encontrarse enmascarado en las paredes de la vicaría y de la iglesia de Santa Maria. El plan director tiene el objetivo de recuperar el conjunto monumental con toda su riqueza y su potencial cultural y turístico.
Si la investigación confirma esta hipótesis, aumentará sin duda el valor histórico y arquitectónico del Turó, que se consolidará como un lugar emblemático del Vallès. Cuando se llega a la cumbre, aún se observa en pie la iglesia de Santa Maria que, a pesar de tener origen en el siglo X, ofrece, fundamentalmente, el aspecto de un templo gótico del siglo XIV. También restan muros de la antigua vicaría y de la también antigua casa consistorial, el cementerio parroquial, y algunas paredes de una casa y un hostal. Lo antiguo del conjunto se remonta, al menos, al siglo X, que es cuando por primera vez el castillo de Tagamanent aparece en la documentación (en 945).
La actuación llevada a cabo hasta ahora se ha centrado en dos puntos básicos. Por un lado, el desescombro de los espacios exteriores de acceso al templo y del interior de algunos de los edificios que formaban parte de aquel núcleo que restó abandonado al poco de acabada la guerra civil, como por ejemplo la vieja vicaría y la antigua casa consistorial. De la otra, la consolidación de las paredes y un mínimo acondicionamiento de estos espacios para mejorar el acceso y el recorrido por el conjunto monumental. Por último, la reparación puntual de la iglesia, que fue estudiada y restaurada por la misma Diputació en la década de 1980.
Monumento de Interés Nacional
El desescombro del interior de la casa rectoral con control arqueológico ha puesto de manifiesto la importancia de aquello que estaba cubierto bajo el escombro: toda la planta baja hasta llegar prácticamente al primer piso, en la cual se van definiendo muros y aposentos de los siglos XVI al XVIII (las dependencias domésticas con una serie de salas, la cocina, los establos y corrales, muy propias, por otro lado, de una casa de labrador).
Pero lo que quizás es más relevante desde el punto de vista histórico es la constatación que algunos de estos muros pertenecían al castillo o a la antigua sala condal, y que seguramente se remontan en el siglo XI. La documentación también habla de la existencia de esta sala y del castillo feudal, probablemente ligeramente separados en el tiempo y en el espacio.
La fortificación de Tagamanent, una vez perdida su función defensiva, fue tragada o aprovechada por las nuevas edificaciones, las de la iglesia del siglo XIV y las de la casa rectoral. Si lo que se ha encontrado ahora formando parte de la rectoría es la sala condal, con cisterna propia incluida, se puede afirmar que el castillo de Tagamanent, declarado Monumento Histórico-Artístico de Interés Nacional en 1949, cuando todavía se desconocía la ubicación exacta, ya empieza a tener entidad física y sus muros, o una parte de ellos, se perfilan de manera inequívoca. La continuación de los trabajos de desescombro y los resultados de la investigación acabarán dando la clave y el alcance del monumento medieval.
