Sant Miquel del Fai, el poder extraordinari d´un Espai Natural
El monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, situat en un delimitat Espai Natural del mateix nom, s'alça en l'entorn muntanyós dels Cingles de Bertí de la Serralada Prelitoral catalana, al seu pas pel municipi de Riells. El paratge és un extraordinari territori definit per l'agrest natura, i adornat de generoses cascades i espectaculars formacions rocoses.
El temple va ser instaurat per Gombau de Besora, senyor dels castells de Besora, de Curull i Torelló i de Montbui. Si bé, és una incògnita la data de la seva fundació, es reconeix que a principis del segle XI, l'edificació va ser habitada per una reduïda comunitat de monjos sota l'ordre de l'abat Guillemund.
Una de les particularitats que converteixen l´entorn de la reserva en un paisatge impressionant, el fonamenta la proliferació d'aigua per tota la seva demarcació derivada del desglaç, les precipitacions i els dos rius que convergeixen, el Tenes i el Rossinyol. L'abundància d'aigua ha estat la causant de grutes subterrànies, cascades i nombrosos llacs. A més, el protagonisme de la humitat a la zona ha configurat l'aspecte d'unes extravagants formes en la muntanya que semblen haver estat esculpides pels mateixos déus, exhibint una colossal verticalitat culminada per relleus rocosos anomenats travertins.
La ruta més apropiada per arribar és la vessant nord de l'Espai Natural de Sant Miquel del Fai. Allà, existeix una entrada facilitada al públic, entre una llarga muralla artificial i una Abadia del segle XV. Qualsevol altra alternativa per arribar és complicada, ja que la reserva es troba protegida en tot el seu contorn per infranquejables i accidentades parets muntanyoses, més una concatenació en el límit sud de escalonades llacunes, fluint en una extensió de dificultosa vegetació escabellada. Els límits escarpats de la fitada (acotada) àrea converteixen la part nord en l'únic punt viable per on endinsar-se.
La llegenda del Temple de Venus
Una d'aquestes llegendes compte que fa molts segles, abans de l'edificació del monestir cristià, en aquestes coves es situava un santuari dedicat a la Deessa Venus. Ella, de tant en tant, apareixia en el temple per atendre els éssers humans que necessitaven la seva ajuda. Després de les audiències, ella canviava l'interior de les coves on es trobava el santuari, dissenyant formacions fantàstiques segons el seu estat d'ànim, conversava amb els sacerdots que li servien, passejava amb els follets i jugava amb les fades que habitaven a les grutes, les cascades , les fonts i els rius propers. Quan va arribar l'època cristiana, en aquest lloc tan pagà es va presentar l'arcàngel Miguel, que va llançar a tots els follets i les fades als abismes i remolins situats prop de les coves. Per això, al lloc del temple pagà va ser fundat el monestir cristià. No obstant això, quan l´arcàngel Miguel va marxar,els follets i les fades ressuscitaren i van tornar als voltants del cenobi. Des de llavors, les nit de lluna, les fades canten melodiosament i les seves veus ressonen per la vall i les muntanyes de les Cingle de Berti, i quan algun transeunt els pregunta:
"Qui sou vosaltres que canteu des del fons dels estanys?,
elles responen:
"Som les fades d'aquests contorns que ens vam caure en els estanys".
I es diu que quan algú intenta ajudar-les, cau irremeiablement fins al fons d'aquestes aigües sense poder sortir mai més. Això explica els freqüents ofegaments que es produeixen als estanys que es troben en Fai i Riells.
Antoni Pladevall (1970) i publicada amb el títol "El Temple De Venus" al llibre "Llegendes de Sant Miquel del Fai" (Ed. De l'Brau, 1993)
