Termes romanes de Caldes de Montbui i les seves aigües mineromedicinals
El poble de Caldes de Montbui es troba a uns trenta-cinc quilòmetres de Barcelona. El terme CALDES prové del concepte CALENTA, i deriva d'un dels fonaments bàsics que fan d'aquest municipi un lloc especial en el camp natural de la medicina: la emanació d'aigua de les entranyes de la terra a una temperatura propera als setanta- quatre graus.
Set-cents anys abans de Crist, el savi grec Tales de Milet se li assigna l'afirmació, tot és aigua: l'aigua és el principi i l'origen de totes les coses. La força de l'aigua ha estat des de l'antiguitat, il · limitada, i a través de la hidroteràpia se l'ha emprat en l'àmbit de la salut, per vèncer o atenuar quantiosos problemes patològics.
Durant el segle V aC, els ibers pobladors de la península, ja es van beneficiar d'aquesta aigua curativa. No obstant això, no va ser fins l'expansió de l'Imperi Romà, quan, com un tipus d'oci, es van edificar els primers espais arquitectònics dedicats al bany dels seus ciutadans. Si pertanyien a l'àmbit privat, se'ls coneixia com balnearis o balneum, però si tenien un ús públic, la seva denominació era thermae o THERMA.
L'escriptor romà Plini en la seva crònica sobre la Hispània Romana, va identificar a les termes de Caldes amb el nom de Aquae-Calidae, encara que cal esmentar que hi ha textos que assenyalen que el primer en eludir aquests banys, va ser el poeta romà i creador de la Eneida, Publio Virgili Maron.
La construcció termal conservada en l'actualitat i que data del segle I aC, és essencialment una part de l'estructura balneària que va existir en la seva època. Posteriorment, la influència de la Itàlia del segle XI, va ser la causant de la reaparició i proliferació de banys amb aigües d'essència curativa en altres parts d'Europa.
A partir de l'edat mitjana, Caldes de Montbui torna a consagrar-se com una de les ciutats termals més transcendentals del continent. El component modernista característic de l'edificació balneària del poble, va ser aplicat durant el segle XIX, a imatge i semblança dels centres termals més importants d'Europa.
Diferents estudis han concretat que l'aigua de composició clorurada, brollada de les termes o banys comuns de Caldes de Montui, prové de les zones més profundes de la terra, mantenint un estret vincle volcànic. Es tracta d'una aigua que arriba a elevades temperatures i que és propícia per contraatacar patologies i afeccions relacionades amb la pell, amb dificultats respiratòries, amb l'esgotament físic i amb la reumatologia.
La terma de Caldes
Després d'una primera galeria perimetral, es situa la piscina rectangular de la terma, vorejada per cinc erosionats graons de pedra (es conserva data del segle I a C, i és tan sols una part del gran conjunt termal que hi havia en temps dels romans.)
El pis de la piscina, construït amb una combinació de calç, pedra rogenca i fang, amb un fons recobert de plaques de ceràmica. La superfície de la paret empedrada disposa arcs de mig punt, que recolzats en pilastres quadrangulars, apuntalen un sostre de volta de canó.
Les termes tenien propietats medicinals i disposaven d'un conjunt d'espais on es desenvolupaven diferents tractaments terapèutics als quals s'afegien una sèrie d'activitats relacionades amb la higiene i l'oci.
La Font del Lleó
Sota el pedestal en què descansava l'estàtua del lleó i limitat per dues gruixudes columnes de fust meitat acanalat, sobresurt una gàrgola tallada en pedra, on per la boca flueix aigua a elevada temperatura, exhibint en xocar contra el terra un blanquinós vapor fumejant.
És una fontana natural i es considera el sortidor d'aigua calenta més característic de Catalunya. La font està situada a la plaça que porta el seu nom, en ple centre del nucli antic. L'aigua emana a una temperatura de 74 º C, una de les més elevades d'Europa.
Es va construir al 1581 i va ser renovada el 1822. Malgrat les reformes, la gàrgola i la paret del fons s'han conservat al llarg del temps. La font, tal i com la podem admirar en l'actualitat, data del 1927, any que va ser restaurada i modificada per Manuel Raspall, que va projectar l'actual monument d'aire noucentista, amb el característic lleó, que s'ha convertit en símbol de la vila .
L'aigua termal que emana de la font es dirigeix cap als safareigs públics, construïts al segle XIX i amb la singularitat que encara avui estan en funcionament.
___
