Les Dones d´Aigua
Nimfes de llacs, éssers de la mitologia catalana, éssers femenins que habiten en llocs d'aigua dolça:
estanys, rierols i salts d'aigua, fonts silvestres, gorgs i espais on hi ha corrents d'aigües i llacs de vidre subterranis. Prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres daurades o tons de coure. Hi ha qui assegura d'haver vist alades, com papallones. Van nues o amb peces transparents volàtils o atrapats en les belles formes del seu cos o amb túniques molt blanques o d'or.
Són similars a les dones humanes, però la seva naturalesa és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps que les faci envellir, però són mortals, encara que arriben a viure més enllà de mil anys.
Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl · lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada reflectir amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són
uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles dels acariciï la cara i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen a les nits amb la lluna, dansen juntes i insinuen el seu cos nu entre les robes transparents i sinuoses.
Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza. No coneixen la successió del temps dels humans i els costa molt aprendre i recordar els noms dels dies de la setmana.
Respecte a les seves característiques psicològiques les podríem definir com petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva bellesa. Són extremadament geloses i desconfiada dels humans:
Les dones d'aigua solen estar regides en regnes presidits per una reina, que viu al lloc més profund de la bassa des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes. Com
ja s'ha dit, la seva descripció és la d'una dona molt més bella que cap de mortal, amb cabells fins i llisos d'or trenat amb perletes més transparents que les gotes de la rosada, i els seus ulls són com llacs verds i sense fons on s'han negat molts homes que han volgut enamorar
La llegendes expliquen que s´han pogut veure comunitats de fades d´aigua a les àreas mes elevades del Montseny. Al respecte és molt popular la Llegenda de la dona d´Aigua de Gualba.
Les dones d'aigua no només són presents a Catalunya. A Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua.
ref: llibre Mitologia catalana de l´editorial Barcanova
Nimfes de llacs, éssers de la mitologia catalana, éssers femenins que habiten en llocs d'aigua dolça:
estanys, rierols i salts d'aigua, fonts silvestres, gorgs i espais on hi ha corrents d'aigües i llacs de vidre subterranis. Prenen forma de belles donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres daurades o tons de coure. Hi ha qui assegura d'haver vist alades, com papallones. Van nues o amb peces transparents volàtils o atrapats en les belles formes del seu cos o amb túniques molt blanques o d'or.
Són similars a les dones humanes, però la seva naturalesa és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps que les faci envellir, però són mortals, encara que arriben a viure més enllà de mil anys.
Aquestes deïtats són el cànon de la bellesa perfecta, la bellesa idíl · lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada reflectir amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són
uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles dels acariciï la cara i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos. Els seus ulls verd maragda o blau profund brillen a les nits amb la lluna, dansen juntes i insinuen el seu cos nu entre les robes transparents i sinuoses.
Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza. No coneixen la successió del temps dels humans i els costa molt aprendre i recordar els noms dels dies de la setmana.
Respecte a les seves característiques psicològiques les podríem definir com petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva bellesa. Són extremadament geloses i desconfiada dels humans:
Les dones d'aigua solen estar regides en regnes presidits per una reina, que viu al lloc més profund de la bassa des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes. Com
ja s'ha dit, la seva descripció és la d'una dona molt més bella que cap de mortal, amb cabells fins i llisos d'or trenat amb perletes més transparents que les gotes de la rosada, i els seus ulls són com llacs verds i sense fons on s'han negat molts homes que han volgut enamorar
La llegendes expliquen que s´han pogut veure comunitats de fades d´aigua a les àreas mes elevades del Montseny. Al respecte és molt popular la Llegenda de la dona d´Aigua de Gualba.
Les dones d'aigua no només són presents a Catalunya. A Occitània hi ha les daunas d'ayga, a l'Alvèrnia les danne d'aigüe, a l'Aragó les moras, a Astúries les xanes, a Euskadi les lamiak i a Cantàbria les anjanas o mozas de agua.
ref: llibre Mitologia catalana de l´editorial Barcanova