El Monestir de Sant Pere de Rodes
En ple Cap de Creus, a la serra de Rodes i no lluny del poble de Vilajuïga, s'alça un dels monestirs romànics més antics de Catalunya, Sant Pere de Rodes. Segons la llegenda i la mitologia grega, Hèrcules, després del viatge dels Argonautes, va realitzar, amb els seus companys, un viatge a Occident i va arribar per primera vegada a Iberia en les aigües de Cala Culip, en ple Cap de Creus. A la serra de Rodes, va enterrar a la bella reina Pirenne (d'aquí prové el nom Pirineus), que, després de lluitar amb Gerió, el rei del nord, havia mort (d'aquí prové el nom de Girona o Girona). Hèrcules va aixecar un temple a Pirenne, que després els grecs de la ciutat grega d'Empúries consagrar com a lloc de culte a Afrodita o Artemisa i, al segle VIII, els monjos cristians el van convertir en monestir i església.
No obstant això, la serra de Rodes era un lloc tel · lúric i sagrat molt abans, ja que al voltant de Vilajuïga i en tot Cap de Creus trobem una sorprenent acumulació de monuments megalítics, algun d'ells tan impressionants com la Creu d'en Corbatella, el dolmen-cromlech més gran de Catalunya. Un altre lloc sagrat del parc es localitza en una llengua de terra que penetra gairebé 3 km al mar entre Roses i Cadaqués, acabant en un abrupte cingle. Ens referim al Cap Norfeu, el nom significa Cap d'Orfeu, anomenat així perquè en el seu centre els grecs de la ciutat grega d'Empúries van construir un temple al bard Orfeu, i en les seves coves és possible que es practiquessin els ritus òrfics, la religió mistèrica dels grecs. Sembla una sincronicitat que als seus peus, és a dir a la Cala Monjoi, es trobi el restaurant més famós del món, el Bulli, de Ferran Adrià, un Orfeu modern que ha convertit l'energia del Cap de Creus en creacions culinàries.
Conserva una càmera de 2,2 metres d'ample per 2,8 de llarg, amb una alçada de 1,65 metres. El sender va cap a l'esquerra, gira sobtadament a la dreta i puja fortament fins arribar a la carena, on immediatament es troba el dolmen del GARROLLAR, del qual es distingeix només una cambra i la llosa del corredor.
Al cap de 45 minuts, superant un desnivell considerable, es camina sobre un mur de pedres i es descobreixen dos dòlmens més, el de la Talaia i el de les Ruïnes, un sepulcre rectangular amb galeria que compta amb sis grans lloses que sostenen la coberta . Poc després es troba el dolmen de la Carena, també de forma rectangular i de 3 metres de llarg per 1,6 d'ample.
A una hora i escaig de camí s'arriba a la carretera que condueix a Sant Pere de Rodes (la GIP-6041), on s'observen uns gravats prehistòrics sobre unes lloses, anomenats inscultures, que representen creus i cassoletes. Se segueix per la carretera i als 35 metres es pren un camí menys oberta que les anteriors. Es guanya una mica d'altura i després es torna a baixar pel camí que travessa un terreny escarpat i rocallós, seguint sempre unes marques grogues. Cal ignorar una petita desviació a la dreta que portaria al camí de pujada, identificable a ponent on es veu clarament la carena i
els dòlmens. Es passa pel costat del dolmen Caigut.
A l'hora i 20 minuts, el trajecte creua la muntanya, canvia de vessant i arriba en baixada a la cova del Cau del Llop, on van viure antics pobladors de l'època megalítica. La cova fa 2 metres d'alt i 3 de llarg. Més endavant, el camí baixa pronunciadament fins a topar amb el camí de pujada en el punt on s'ha creuat el torrent, on cal girar a l'esquerra per arribar, a l'hora i 45 minuts, al punt de sortida.
L'origen del monestir es troba embolicat per les llegendes, que unides als interrogants arqueològics i històrics, fa que el lloc tingui un cert aire de misteri. Aquestes llegendes parlen també del cos, o de les relíquies, de sant Pere i d'altres sants, dipositades en aquest lloc des de l'antiguitat. La veritat és que al costat del monestir es conserven unes estructures d'origen molt antic, possiblement romà, i que d'aquest lloc procedeixen petits fragments marmoris decorats, d'aquella època, reutilitzats més endavant. El monestir El 947 va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill de Tasi. Començava llavors la vida d'un gran monestir, es va aixecar l'església, que va ser consagrada en 1022 i parcialment modificada posteriorment, és la que encara veiem. A partir del 1100, i durant tot el segle XII es van dur a terme obres de reforma de les dependències, potser motivades pels efectes destructius de les disputes entre les cases de Peralada i Empúries, que van afectar el monestir. És llavors que es va aixecar la galilea, una nova portada, i més endavant la tercera, la del Mestre de Cabestany, que cal situar entre el 1160 i 1163. Aquesta obra es va destruir amb l'abandonament del monestir i ara es conserven alguns fragments, el més important el del Museu Marès de Barcelona, amb l'Aparició de Crist als apòstols, i un bell capitell al Museu de Peralada. També es va fer el nou claustre. Va tenir una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV, però després va entrar en franca decadència, amb la relaxació de la vida comunitària, manca de donacions a favor del monestir ... el que cal afegir els efectes de la pesta negra (1345), que es va dur a vint monjos. La por a la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués. A partir del 1447 el centre va ser dirigit per abats comendataris, el que va agreujar la seva decadència. En 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca l'inici de l'espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl · lics amb els francesos van portar a successius saquejos. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, va ser espoliada el 1693. Al segle divuit s'arriba a un estat de decadència total. El 1726 és novament saquejat i el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d'aquí a Figueres (1809).
En ple Cap de Creus, a la serra de Rodes i no lluny del poble de Vilajuïga, s'alça un dels monestirs romànics més antics de Catalunya, Sant Pere de Rodes. Segons la llegenda i la mitologia grega, Hèrcules, després del viatge dels Argonautes, va realitzar, amb els seus companys, un viatge a Occident i va arribar per primera vegada a Iberia en les aigües de Cala Culip, en ple Cap de Creus. A la serra de Rodes, va enterrar a la bella reina Pirenne (d'aquí prové el nom Pirineus), que, després de lluitar amb Gerió, el rei del nord, havia mort (d'aquí prové el nom de Girona o Girona). Hèrcules va aixecar un temple a Pirenne, que després els grecs de la ciutat grega d'Empúries consagrar com a lloc de culte a Afrodita o Artemisa i, al segle VIII, els monjos cristians el van convertir en monestir i església.
No obstant això, la serra de Rodes era un lloc tel · lúric i sagrat molt abans, ja que al voltant de Vilajuïga i en tot Cap de Creus trobem una sorprenent acumulació de monuments megalítics, algun d'ells tan impressionants com la Creu d'en Corbatella, el dolmen-cromlech més gran de Catalunya. Un altre lloc sagrat del parc es localitza en una llengua de terra que penetra gairebé 3 km al mar entre Roses i Cadaqués, acabant en un abrupte cingle. Ens referim al Cap Norfeu, el nom significa Cap d'Orfeu, anomenat així perquè en el seu centre els grecs de la ciutat grega d'Empúries van construir un temple al bard Orfeu, i en les seves coves és possible que es practiquessin els ritus òrfics, la religió mistèrica dels grecs. Sembla una sincronicitat que als seus peus, és a dir a la Cala Monjoi, es trobi el restaurant més famós del món, el Bulli, de Ferran Adrià, un Orfeu modern que ha convertit l'energia del Cap de Creus en creacions culinàries.
Conserva una càmera de 2,2 metres d'ample per 2,8 de llarg, amb una alçada de 1,65 metres. El sender va cap a l'esquerra, gira sobtadament a la dreta i puja fortament fins arribar a la carena, on immediatament es troba el dolmen del GARROLLAR, del qual es distingeix només una cambra i la llosa del corredor.
Al cap de 45 minuts, superant un desnivell considerable, es camina sobre un mur de pedres i es descobreixen dos dòlmens més, el de la Talaia i el de les Ruïnes, un sepulcre rectangular amb galeria que compta amb sis grans lloses que sostenen la coberta . Poc després es troba el dolmen de la Carena, també de forma rectangular i de 3 metres de llarg per 1,6 d'ample.
A una hora i escaig de camí s'arriba a la carretera que condueix a Sant Pere de Rodes (la GIP-6041), on s'observen uns gravats prehistòrics sobre unes lloses, anomenats inscultures, que representen creus i cassoletes. Se segueix per la carretera i als 35 metres es pren un camí menys oberta que les anteriors. Es guanya una mica d'altura i després es torna a baixar pel camí que travessa un terreny escarpat i rocallós, seguint sempre unes marques grogues. Cal ignorar una petita desviació a la dreta que portaria al camí de pujada, identificable a ponent on es veu clarament la carena i
els dòlmens. Es passa pel costat del dolmen Caigut.
A l'hora i 20 minuts, el trajecte creua la muntanya, canvia de vessant i arriba en baixada a la cova del Cau del Llop, on van viure antics pobladors de l'època megalítica. La cova fa 2 metres d'alt i 3 de llarg. Més endavant, el camí baixa pronunciadament fins a topar amb el camí de pujada en el punt on s'ha creuat el torrent, on cal girar a l'esquerra per arribar, a l'hora i 45 minuts, al punt de sortida.
L'origen del monestir es troba embolicat per les llegendes, que unides als interrogants arqueològics i històrics, fa que el lloc tingui un cert aire de misteri. Aquestes llegendes parlen també del cos, o de les relíquies, de sant Pere i d'altres sants, dipositades en aquest lloc des de l'antiguitat. La veritat és que al costat del monestir es conserven unes estructures d'origen molt antic, possiblement romà, i que d'aquest lloc procedeixen petits fragments marmoris decorats, d'aquella època, reutilitzats més endavant. El monestir El 947 va obtenir la independència i el seu primer abat fou Hildesind (947-991), fill de Tasi. Començava llavors la vida d'un gran monestir, es va aixecar l'església, que va ser consagrada en 1022 i parcialment modificada posteriorment, és la que encara veiem. A partir del 1100, i durant tot el segle XII es van dur a terme obres de reforma de les dependències, potser motivades pels efectes destructius de les disputes entre les cases de Peralada i Empúries, que van afectar el monestir. És llavors que es va aixecar la galilea, una nova portada, i més endavant la tercera, la del Mestre de Cabestany, que cal situar entre el 1160 i 1163. Aquesta obra es va destruir amb l'abandonament del monestir i ara es conserven alguns fragments, el més important el del Museu Marès de Barcelona, amb l'Aparició de Crist als apòstols, i un bell capitell al Museu de Peralada. També es va fer el nou claustre. Va tenir una gran vitalitat fins a la fi del segle XIV, però després va entrar en franca decadència, amb la relaxació de la vida comunitària, manca de donacions a favor del monestir ... el que cal afegir els efectes de la pesta negra (1345), que es va dur a vint monjos. La por a la pirateria va fer que el lloc es fortifiqués. A partir del 1447 el centre va ser dirigit per abats comendataris, el que va agreujar la seva decadència. En 1654 el lloc es va abandonar durant sis anys a causa de la guerra, fet que marca l'inici de l'espoli dels seus béns. Els efectes dels enfrontaments bèl · lics amb els francesos van portar a successius saquejos. La Bíblia de Rodes, ara a la Biblioteca Nacional de França, va ser espoliada el 1693. Al segle divuit s'arriba a un estat de decadència total. El 1726 és novament saquejat i el 1798 la comunitat es trasllada a Vila-sacra i d'aquí a Figueres (1809).
