Llegenda del Castell de la Popa, Castellcir
El castell de la Popa, també anomenat de Castellcir, rep aquest nom degut a la seva semblança amb el castell de popa d'una nau si es mira des del lloc correcte, des d'una plana sobre la qual es troba. S'alça imponent construït sobre una roca, al límit del Vallès Oriental i enmig de terrenys agrícoles dels quals es té una bona perspectiva des del cim del castell. Tot i estar en estat ruïnós és possible visitar-lo i endevinar la seva forma original, doncs es conserven algunes parets, a més del sostre d'algunes estances i de l'església. Per tal d'accedir-hi hi ha diverses opcions, o bé des de Castellcir o bé des de Sant Martí de Centelles, però en totes existeix la possibilitat de deixar el cotxe relativament a prop per tal de fer una petita excursió de no més de tres quarts d'hora per indrets solitaris i molt tranquils.
Era per tots conegut a Castellcir i els seus voltants el caràcter de Gilabert, senyor del castell: era iracund, avar i superbiós, tractava a tots amb menyspreu i robava relíquies sagrades de les petites esglésies i ermites. Tothom en parlava i tothom el temia. Alguns fins i tot deien que Gilabert, en un arravatament d'ira, havia atacat un canonge de Vic i li havia donat mort. Emperò ningú gosava a parlar-ne en la seva presència, ans, moguts per la por, l'adulaven i li mostraven el seu respecte.
No obstant, en ocasions Gilabert també tenia atacs de feblesa, en els quals temia el càstig de Déu en resposta a les seves accions, i era en aquests moments quan el rector de la parròquia aprofitava per recriminar-li els seus actes, advertint-lo de les desgràcies que li sobrevindrien si persistia en la seva vil conducta. Però un cop cessaven aquests atacs Gilabert tornava a ser el mateix de sempre, guardant un major ressentiment contra el rector per les paraules que s'havia atrevit a dirigir-li quan era vulnerable.
Succeí un dia que Gilabert celebrà un sopar al castell dissabte a la nit, i, com tots els sopars organitzats per ell, eren abundosos el menjar, el vi, les dones i les imprecacions contra tot, ja fos persona o Déu, i tampoc faltaven els seus amics, semblants en caràcter a ell.
El rector de la parròquia, assabentat com la resta de la gent de la celebració del sopar i de la naturalesa d'aquest, escollí per aquell diumenge un sermó en el qual es censurava la gola, per tal d'avergonyir Gilabert davant els seus serfs i fer així que mudés el seu comportament.
Gilabert, tot i haver dormit poc i estar amb ressaca a causa de les excedències del sopar, acudí com bon cristià diumenge al matí a missa. El seu estat era deplorable i tots els presents el miraven però ell no els feu cap cas i s'assegué al seu lloc de sempre, a primera fila. Però quan el rector començà el sermó censurant la gola i sentí les mirades reprovadores tant del clergue com de la resta de la gent, es sentí humiliat i s'enfurismà tant que tragué la ballesta que sempre duia a sobre i amb ella disparà al rector, matant-lo a l'instant.
En l'acte l'església esdevingué buida, doncs tots fugiren atemorits de córrer la mateixa sort que el religiós, i Gilabert, que s'havia quedat glaçat al lloc, s'adonà del que havia fet i es penedí tant que decidí fer pelegrinatge a Roma per suplicar el perdó del Sant Pare, i en aquell mateix moment partí com un pidolaire en direcció a la ciutat eterna.
Durant el viatge Gilabert fou humilíssim, suportant tots els contratemps que li succeïren sense cap queixa, i no parlà ni menjà més del que fou estrictament necessari.
En arribar a Roma el Sant Pare, que ja coneixia els fets, rebé Gilabert, i després d'escoltar el seu sincer penediment li atorgà el perdó amb la condició de que devia erigir a Castellcir una església des de la qual no es pogués veure el castell, prenent com a model l'església de Sant Jaume de Galícia.
Gilabert, joiós per haver obtingut el perdó, només tornar a Castellcir ordenà construir l'església, i és aquest l'origen de l'església de Castellcir, des de la qual és impossible veure el castell de la Popa.
Ref: http://llegendescatalanes.blogspot.com.es/2011_07_01_archive.html
El castell de la Popa, també anomenat de Castellcir, rep aquest nom degut a la seva semblança amb el castell de popa d'una nau si es mira des del lloc correcte, des d'una plana sobre la qual es troba. S'alça imponent construït sobre una roca, al límit del Vallès Oriental i enmig de terrenys agrícoles dels quals es té una bona perspectiva des del cim del castell. Tot i estar en estat ruïnós és possible visitar-lo i endevinar la seva forma original, doncs es conserven algunes parets, a més del sostre d'algunes estances i de l'església. Per tal d'accedir-hi hi ha diverses opcions, o bé des de Castellcir o bé des de Sant Martí de Centelles, però en totes existeix la possibilitat de deixar el cotxe relativament a prop per tal de fer una petita excursió de no més de tres quarts d'hora per indrets solitaris i molt tranquils.
Era per tots conegut a Castellcir i els seus voltants el caràcter de Gilabert, senyor del castell: era iracund, avar i superbiós, tractava a tots amb menyspreu i robava relíquies sagrades de les petites esglésies i ermites. Tothom en parlava i tothom el temia. Alguns fins i tot deien que Gilabert, en un arravatament d'ira, havia atacat un canonge de Vic i li havia donat mort. Emperò ningú gosava a parlar-ne en la seva presència, ans, moguts per la por, l'adulaven i li mostraven el seu respecte.
No obstant, en ocasions Gilabert també tenia atacs de feblesa, en els quals temia el càstig de Déu en resposta a les seves accions, i era en aquests moments quan el rector de la parròquia aprofitava per recriminar-li els seus actes, advertint-lo de les desgràcies que li sobrevindrien si persistia en la seva vil conducta. Però un cop cessaven aquests atacs Gilabert tornava a ser el mateix de sempre, guardant un major ressentiment contra el rector per les paraules que s'havia atrevit a dirigir-li quan era vulnerable.
Succeí un dia que Gilabert celebrà un sopar al castell dissabte a la nit, i, com tots els sopars organitzats per ell, eren abundosos el menjar, el vi, les dones i les imprecacions contra tot, ja fos persona o Déu, i tampoc faltaven els seus amics, semblants en caràcter a ell.
El rector de la parròquia, assabentat com la resta de la gent de la celebració del sopar i de la naturalesa d'aquest, escollí per aquell diumenge un sermó en el qual es censurava la gola, per tal d'avergonyir Gilabert davant els seus serfs i fer així que mudés el seu comportament.
Gilabert, tot i haver dormit poc i estar amb ressaca a causa de les excedències del sopar, acudí com bon cristià diumenge al matí a missa. El seu estat era deplorable i tots els presents el miraven però ell no els feu cap cas i s'assegué al seu lloc de sempre, a primera fila. Però quan el rector començà el sermó censurant la gola i sentí les mirades reprovadores tant del clergue com de la resta de la gent, es sentí humiliat i s'enfurismà tant que tragué la ballesta que sempre duia a sobre i amb ella disparà al rector, matant-lo a l'instant.
En l'acte l'església esdevingué buida, doncs tots fugiren atemorits de córrer la mateixa sort que el religiós, i Gilabert, que s'havia quedat glaçat al lloc, s'adonà del que havia fet i es penedí tant que decidí fer pelegrinatge a Roma per suplicar el perdó del Sant Pare, i en aquell mateix moment partí com un pidolaire en direcció a la ciutat eterna.
Durant el viatge Gilabert fou humilíssim, suportant tots els contratemps que li succeïren sense cap queixa, i no parlà ni menjà més del que fou estrictament necessari.
En arribar a Roma el Sant Pare, que ja coneixia els fets, rebé Gilabert, i després d'escoltar el seu sincer penediment li atorgà el perdó amb la condició de que devia erigir a Castellcir una església des de la qual no es pogués veure el castell, prenent com a model l'església de Sant Jaume de Galícia.
Gilabert, joiós per haver obtingut el perdó, només tornar a Castellcir ordenà construir l'església, i és aquest l'origen de l'església de Castellcir, des de la qual és impossible veure el castell de la Popa.
Ref: http://llegendescatalanes.blogspot.com.es/2011_07_01_archive.html
